domingo, 11 de marzo de 2012

Tancament del Curs


Aquest és el Golden Gate Bridge, a San Francisco, Califòrnia. He escollit aquesta imatge per tancar el curs perquè per a mi l'educacio és com un pont. Podria haver escollit qualsevol pont del món, però aquest, com suposo que es pot deduir, és especial per a mi.
Dic que l'educació és un pont perquè es tracta de formar vincles, d'unir persones, d'accedir a llocs on seria molt difícil arribar si no existís... Educar és estimar, fins i tot als nens que t'ho posen més difícil, però que amb paciència aprens a mirar amb bons ulls, perquè saps que darrera la capa de boira que pot ser la seva actitud, la seva vida difícil, les seves experiències traumàtiques... Hi ha un gran sol, una gran personeta que només vol que se'l valori i que se l'estimi, com de vegades no l'han estimat mai.

Valoració final del curs

Han estat gairebé quatre mesos de curs de formació de professorat interí, i en puc treure valoracions molt positives i aportacions molt útils a la meva tasca docent. Ha estat un temps dur, en qüestions de cansament, ja que després de llargues jornades a l'escola continuavem treballant dur al curs; però també ha estat un temps profitós, on hem compartit experiències i idees amb mestres que, com jo, tot just s'inicien al món de l'educació.

Hem pogut tractar temes teòrics diversos, com ara la taxonomia de Bloom o la pràctica reflexiva, però sempre des de l'aplicació a l'aula, tocant de peus a terra, procurant que tot fós útil i significatiu per a nosaltres, els mestres novells. També hem parlat sobre la salut docent, d'allò que ens preocupa de la nostra feina, angoixes, problemes, conflictes i d'altres situacions que ens trobem en el nostre dia a dia i que formen part, desgraciadament, de la part més desconeguda i menys bonica de la docència.

En conclusió, puc valorar aquesta formació molt positivament per les aportacions dels diferents formadors que hem tingut, que des de la seva experiència ens han guiat i acompanyat en l'inici de la nostra carrera, aportant-nos idees, coneixements, seguretat i calma en aquesta feina. També m'ha agradat poder compartir experiències amb els meus companys mestres, que des de les seves situacions particulars (tutors, especialistes, amb diferents jornades, en diferents contextos...) m'han ofert una visió de l'educació més àmplia, mes enllà de la meva pròpia com a mestra especialista en anglès.

Estic contenta de poder dir que he participat en el Curs de Formació per a Professorat Novell 2011-12, i sobretot considero que el fet de realitzar-lo és una assegurança per a que nosaltres, els nous mestres, ens incorporem al sistema educatiu amb garanties i seguretat.

viernes, 9 de marzo de 2012

jueves, 8 de marzo de 2012

Taller de Tutoria: "Una de cada diez cabezas piensa y nueve embisten"

Amb retard, perquè no havia tingut ocasió de redactar aquesta activitat, presento el comentari sobre l'entrevista a Manuel Segura, pedagog, publicat a "La Contra" de La Vanguardia el 7 de gener de 2008.

"Una de cada diez cabezas piensa y nueve embisten"
En aquesta interessantíssima entrevista, el doctor Segura ens aporta la visió del món i de l'educació d'una persona que ha viscut moltes experiències i molt diverses tant per la seva formació com per la seva llarga edat. Jo, personalment, em quedo amb la idea que ens presenta a l'inici de l'entrevista en la que defensa que "para que alguien sea persona, hace falta saber pensar, tener control emocional y valores morales. Sin una de esas tres patas, la silla se cae". Observant les escoles d'avui en dia, els joves d'avui en dia, la societat d'avui en dia... Veiem que, desgraciadament, això no és així!

Els nostres infants saben pensar? O els hi donem tot ben mastegat perquè no es compliqui gaire la cosa? Podriem, potser, plantejar-ho al revés: experimentar, tocar, rebuscar, cercar informació en fonts diverses, ser crític amb allò que es llegeix i es veu... I a partir d'aquí formar les opinions i els coneixements. Potser si ho féssim així, la societat aniria millor: no creuriem que el nostre objectiu a la vida ha de ser tenir un bon pis, una bona casa a la platja, un parell de cotxes ben grans... i veuriem que hi ha gent al món, cada cop més, que no pot menjar, que no pot beure aigua potable, que no pot viure en un lloc digne..., i que cada cop són més a prop nostre: veïns, alumnes, coneguts, amics d'amics... I ens rebel·laríem, i diríem prou, que el nostre futur és més important que uns quants s'omplin la butxaca a costa dels nostres esforços... Però com no pensem, tot això no ho veiem...!

I què podem dir del control emocional? Cada cop més oblidem les emocions per a centrar-nos en allò material, allò instantani, allò tangible... I no recordem que el més important és estar en pau amb un mateix, amb les pròpies accions i amb el que ens envolta. Quants dels nostres infants no tenen tolerància a la frustració? Quan succeeix alguna cosa que no els agrada o que no els ve de gust, passen un tràngol emocional molt fort que es tradueix en crits, rebequeries, tristesa, baralles... Quants dels nostres infants no toleren el fracàs? Quan obliden els deures, o no saben resoldre un problema matemàtic, s'enrabien, criden, ploren, autofustiguen... I quants no saben relacionar-se sense violència! Sense insultar, pegar o faltar el respecte a l'altre... Penso que de tant voler protegir-los, estem creant una futura societat frustrada i potencialment violenta.

I la tercera pota del tamboret... Els valors morals. Quins són els de la nostra societat, avui en dia? Jo, jo, jo, i si queda alguna cosa, per a mi? És això el que volem? Els nostres alumnes per desgràcia no estan adquirint una base moral sòlida, ni tant sols en aspectes tan bàsics com l'esforç per a aconseguir les coses o el respecte als altres (els pares, els mestres, els companys, els animals, la natura...), i no sé fins a quin punt pot arribar això.

He fet una reflexió un pèl pessimista, però realment és com em sento davant el present i el futur. Estem educant a nens i nenes amb caps buits però les habitacions plenes de gadgets tecnològics que no han hagut de lluitar per a aconseguir, i que, per tant, no valoren.



We will see...

martes, 6 de marzo de 2012

Les emocions en la gestió de conflictes

Aquest post està ubicat dins de les sessions d'educació emocional, resolució de conflictes i salut docent del Curs d'Interins realitzades durant Febrer i Març de 2012.

El cas que es proposa resoldre és un cas real, viscut per companys de feina meus, per la qual cosa les inicials dels implicats no seran reals i es faran les alusions al context i característiques personals dels mateixos que siguin estrictament necessàries per a la comprensió de la situació i de la seva resolució.

El cas: què ha succeït?
La classe de la que parlarem té certes peculiaritats que la fan força coneguda a l'escola. És un grup força reduït, de només quinze alumnes, i que durant la seva etapa d'educació primària han tingut molts mestres diferents, més d'un per curs, i això ha afectat molt a la cohesió grupal, a la resolució de conflictes i a la situació emocional dels alumnes.
El fet concret que es comenta és un dels múltiples que es succeeixen en aquest grup cada setmana, però ha estat escollit per la seva gravetat. En aquest apartat es comenta què va ocòrrer.

Els nois i noies d'aquesta classe feia setmanes que treballaven en grups en l'elaboració d'un projecte, que en acabar s'havia de presentar davant dels companys. El dia en qüestió, la mestra els dóna 5 minuts per enllestir i acabar de preparar les presentacions mentre ella copia les presentacions a l'escriptori de l'ordinador, per tal d'avaluar-les després. En aquest interval de temps, sent un soroll molt fort, es gira i veu dues noies de la classe barallant-se: una clavat una bufetada a l'altra, i aquesta s'hi ha tornat empenyent-la contra la paret. La mestra automàticament s'hi posa pel mig, visiblement afectada pel que acabava de passar, separa a les noies i les "esbronca". Curiosament són les noies que sempre treuen millors notes i tenen millor comportament. La mestra agafa les noies i les baixa al despatx de la directora donada la gravetat dels fets. Mentre són allà, la mestra torna a la classe i escriu una nota a l'agenda de les noies per informar dels fets. Les noies tornen força afectades de direcció tot just quan la resta de la classe recull per marxar a casa.

Quan es disposen a marxar, la mestra es dirigeix al pare d'una de les nenes i li explica el que ha passat. El pare no li dóna més importància però la mestra hi insisteix i li explica que la seva filla tindrà un càstig acordat per ella i la directora seguint la normativa del centre. L'altra noia marxa sola a casa per la qual cosa la família haurà de llegir la nota a l'agenda. Quan la mestra es disposa a marxar, troba a la mare d'aquesta última nena entrant a l'escola molt enfurismada pels fets, i es dirigeix a ella. La mestra i explica la situació, els fets i les conseqüències dels mateixos, però la mare es nega a acceptar-los. Diu que la seva filla ha reaccionat així fruit de les pressions de l'altra nena i que n'està farta perquè l'escola no ha fet res, i que si la seva filla és castigada, es dirigirà a inspecció. La mestra intenta fer-li entendre que potser ha estat fruit d'un conflicte no resolt després de molt temps (anys segons la mare), però pel que ella sabia i havia vist, no podia tolerar la manera com s'havia resolt finalment, per això ha d'imposar un càstig. La mare no es mou de la seva postura però després d'una estona acaba tranquilitzant-se i demanant perdò a la mestra per les formes emprades.

Autoanàlisi: com es pot resoldre el cas?
Personalment penso que aquest cas és força difícil de resoldre, ja que té una durada molt llarga i que no hauria estat un problema significatiu si s'hagués treballat adequadament en el moment que va sorgir. Però un cop en aquest punt, penso que la mestra, que és especialista (o sigui, no és la tutora del grup), té dos aspectes a treballar: la solució del conflicte concret a la seva classe (la baralla) i l'estat emocional de les nenes i del grup per tal d'ajudar al tutor actual a resoldre el gran conflicte que existeix en aquesta explosió.
La baralla: penso que la mestra, en un cas com aquest, ha d'informar a les famílies, a la direcció i als tutors del que ha succeït. Un cop els ànims s'han refredat, caldria parlar amb calma amb ambdues nenes, primer per separat i després cara a cara. Penso que ser capaç de resoldre conjuntament el conflicte amb el company és una habilitat emocional molt avançada i complicada d'assumir, fins i tot per a molts adults. Les noies podrien complimentar juntes, tot consensuant-lo, el document de reflexió i suggeriment de resolució de conflicte, així, un cop més tranquiles, podrien parlar i contrastar els punts de vista sobre els fets, procurant centrar-se en els fets concrets de la baralla. Seguint la proposta de resolució de conflicte de les nenes, es parlaria amb els mestres (tutor i especialista afectat) i es decidiria què es pot fer. Penso que una bona idea seria que les noies es demanéssin un perdó sincer i que també demanéssin discuples a la resta de la classe per "l'espectacle" que havien ofert.
L'estat emocional del grup: crec que una bona manera d'incidir en aquest aspecte com a especialista seria, primer de tot, tenir una xerrada amb les noies per procurar que s'obrissin i expliquéssin què els passa, què senten, com es troben... A partir d'aquestes xerrades es proposa seguir un esquema similar al proposat per a solucionar la baralla, tot col·laborant estretament amb el tutor, en cas que ell no vulgui encaminar el procés de resolució d'aquest gran conflicte.

Contrast: què en pensen els altres?
Aquest problema es va parlar en cicle, en el que jo vaig estar present. Els mestres coneixien la conflictivitat del grup, però tots afirmaven no tenir notícies del problema a llarg termini que, segons les noies i les famílies, havia estat el causant de la baralla. Els diferents mestres del cicle proposen seguir el protocol del centre per a la resolució de conflictes, que consisteix en la redacció d'un full d'incidències que ha de ser lliurat a direcció i un càstig a decidir per la directora. No es proposa solucionar el problema de fons, ja que es diu que aquestes noies no es tornaran a veure perquè aniran a l'institut a llocs molt llunyants.

Redescripció: proposta de resolució del conflicte treballant les emocions
Després de valorar les meves propostes i les dels meus companys de cicle, considero que es podria seguir el següent procés.
1) Aturar la baralla de forma contundent i allunyar els implicats del focus de la mateixa.
2) Informar les famílies sobre els fets i sobre els passos a seguir a continuació.
3) Un cop refredat l'ambient, xerrada amb els implicats per separat per tal d'avaluar i conèixer el seu estat emocional, i per tal de fer-los pensar sobre les maneres més adequades i menys doloroses de solucionar els problemes.
4) Després de la xerrada per separat, es parla amb els implicats per tal de contrastar cara a cara els fets i provar de consensuar allò que ha passat, sent el més objectius possible.
5) Els alumnes afectats es posen d'acord en la redacció d'un text explicant els fets i proposant una solucióo vàlida i consensuada seguint el model estandaritzat del centre.
6) Presenten l'escrit al mestre i duen a terme les actuacions proposades.

lunes, 20 de febrero de 2012

El treball cooperatiu: llegim en parella

Per a aquesta activitat hem hagut de fer la visualització d'un vídeo sobre una escola de Sant Pere de Ribes on duen a terme un projecte anomenat "Llegim en parella". Aquest projecte té com a objectiu millorar la competència lectora dels alumnes, i per això es basa en un sistema de treball cooperatiu anomenat "tutoria entre iguals". Així, els alumnes s'uneixen en parelles: un alumne molt competent a nivell de lectura, que farà de tutor, i un altre amb un nivell inferior, que farà de tutorat. Prèviament a l'inici del programa, des de l'escola es realitzen sessions de formació als alumnes tutors per tal de donar-los les eines necessàries per desenvolupar la seva tasca correctament. Els expliquen l'estructuració de les sessions, metodologies que poden usar, activitats que poden suggerir, etc.

Sota el meu punt de vista, aquest és un projecte molt enriquidor per a tots els participants ja que tots hi estàn molt implicats i en treuen beneficis molt visibles. Els tutors aprenen a través d'ensenyar, i els tutorats aprenen d'un igual més competent, cosa que segons un dels alumnes és "com tenir un mestre per tu sol, que t'ajuda com a mestre i com amic". Els nens tutors també valoren positivament els seus aprenentatges: "aprens fent la preparació perquè has de buscar paraules que no saps, preparar fulls d'activitat i pensar les activitats complementàries...". El paper dels mestres en aquestes activitats és el de fer observacions que contribueixen a l'avaluació contínua dels alumnes i de donar suport a les parelles que ho requereixin, acompanyant-les en el seu procès d'aprenentatge conjunt.


Un aspecte que m'ha cridat especialment l'atenció i que m'ha agradat força ha estat l'estructuració de les sessions per tal que els infants (tant tutors com tutorats) sàpiguen en tot moment què cal fer i com optimitzar el temps per maximitzar l'aprenentatge. Un altre aspecte sorprenent per a mi ha estat el mètode PPP (pausa, pista, premi) que molt bé utilitzen els infants tutors, fent un copet al company perquè s'aturi, donant-li una pista perquè sàpiga on s'ha equivocat i felicitant-lo quan ho ha corregit. D'aquesta manera es fomenta que el tutorat reflexioni i pensi sobre els aspectes que li calen millorar, enlloc que hi hagi algú que li digui 'això ho has fet malament', cosa que trobo vertaderament interessant.

Les famílies també valoren molt positivament aquest programa. Reben formació per part de l'escola per a actuar com a tutors dels seus propis fills, i molts mencionen no tan sols la millora en els resultats sinó també la millora en les relacions familiars, descobrint un espai conjunt mare-fill o pare-fill, on només es dediquen a estar junts, sense distraccions externes.

La valoració final del propi centre és molt positiva: han millorat els resultats dels infants en competència lectora, hi ha més implicació de les famílies i es pot atendre millor a la diversitat, com bé diuen 'de la diferència n'aprenem tots'.



La meva valoració personal del projecte és tremendament positiva, però per altra banda considero que per dur a terme un projecte tan ben organitzat i tan arrelat al centre calen que es conjurin molts factors dins l'escola: que la plantilla docent estigui molt implicada i que cregui fermament en les bondats del projecte, que aquesta mateixa plantilla sigui estable i es mantingui durant la durada del projecte, que aquest projecte sigui una prioritat i no una cosa secundària que quedarà en segon pla quan les circumstàncies no juguin a favor... Personalment opino així perquè sovint des dels centres s'engeguen quantitat de projectes d'innovació, fets amb la millor de les intencions del món, però que per desgràcia queden relegats a un segon pla quan es consideren prioritàries d'altres coses, i això fa que sovint a les escoles es treballi molt i mai no s'acabin de veure els resultats de tant esforç.

sábado, 11 de febrero de 2012

El cazo de Lorenzo - Diversitat

Després d'haver visualitzat el vídeo anomenat "El cazo de Lorenzo", vídeo que m'ha fet pensar molt sobre les etiquetes que tendim a posar a tot i a tothom en aquesta vida, penso que pot ser un bon punt de partida per a la reflexió en grup (i també individual, perquè no) amb els nostres infants sobre les etiquetes, les dificultats d'aprenentatge, les dificultats d'integració en un grup... I sobre les possibles solucions que podem trobar quan tenim un problema d'aquest tipus o ens trobem algú que pateix així.

Amb els infants, posem per cas un quart de primària, podríem començar amb una pluja d'idees sobre què ens suggereix el títol del vídeo. Després, podriem fer-ne una visualització i una petita discussió oral de com ens ha fet sentir, què hem pensat, què en podem extreure... Si els infants no fóssin capaços de relacionar la metàfora del "cazo" amb la dificultat, es podria explicitar també. Una bona activitat posterior seria pensar en el propi "cazo", allò que arrosseguem tots i totes i que en algún moment de la nostra vida ens ha fet les coses difícils. Els nens ho podrien posar per escrit. Un cop fet aquest pas, es podria agafar algún dels "cazos" dels mateixos infants i, sense mencionar noms, suggerir maneres de alleujar el pes d'aquell objecte. Per exemple, si un nen comenta que el seu gran cazo és que li costa molt relacionar-se amb els companys, entre tots podem pensar maneres d'ajudar-lo: assegurar-nos de saludar-lo explícitament a ell cada dia, convidar-lo a jugar, demanar-li com es troba, fer-li saber les seves coses bones... Així podrà anant fent mica en mica que el seu cazo pesi menys.