Taller de Tutoria: "Una de cada diez cabezas piensa y nueve embisten"

Amb retard, perquè no havia tingut ocasió de redactar aquesta activitat, presento el comentari sobre l'entrevista a Manuel Segura, pedagog, publicat a "La Contra" de La Vanguardia el 7 de gener de 2008.

"Una de cada diez cabezas piensa y nueve embisten"
En aquesta interessantíssima entrevista, el doctor Segura ens aporta la visió del món i de l'educació d'una persona que ha viscut moltes experiències i molt diverses tant per la seva formació com per la seva llarga edat. Jo, personalment, em quedo amb la idea que ens presenta a l'inici de l'entrevista en la que defensa que "para que alguien sea persona, hace falta saber pensar, tener control emocional y valores morales. Sin una de esas tres patas, la silla se cae". Observant les escoles d'avui en dia, els joves d'avui en dia, la societat d'avui en dia... Veiem que, desgraciadament, això no és així!

Els nostres infants saben pensar? O els hi donem tot ben mastegat perquè no es compliqui gaire la cosa? Podriem, potser, plantejar-ho al revés: experimentar, tocar, rebuscar, cercar informació en fonts diverses, ser crític amb allò que es llegeix i es veu... I a partir d'aquí formar les opinions i els coneixements. Potser si ho féssim així, la societat aniria millor: no creuriem que el nostre objectiu a la vida ha de ser tenir un bon pis, una bona casa a la platja, un parell de cotxes ben grans... i veuriem que hi ha gent al món, cada cop més, que no pot menjar, que no pot beure aigua potable, que no pot viure en un lloc digne..., i que cada cop són més a prop nostre: veïns, alumnes, coneguts, amics d'amics... I ens rebel·laríem, i diríem prou, que el nostre futur és més important que uns quants s'omplin la butxaca a costa dels nostres esforços... Però com no pensem, tot això no ho veiem...!

I què podem dir del control emocional? Cada cop més oblidem les emocions per a centrar-nos en allò material, allò instantani, allò tangible... I no recordem que el més important és estar en pau amb un mateix, amb les pròpies accions i amb el que ens envolta. Quants dels nostres infants no tenen tolerància a la frustració? Quan succeeix alguna cosa que no els agrada o que no els ve de gust, passen un tràngol emocional molt fort que es tradueix en crits, rebequeries, tristesa, baralles... Quants dels nostres infants no toleren el fracàs? Quan obliden els deures, o no saben resoldre un problema matemàtic, s'enrabien, criden, ploren, autofustiguen... I quants no saben relacionar-se sense violència! Sense insultar, pegar o faltar el respecte a l'altre... Penso que de tant voler protegir-los, estem creant una futura societat frustrada i potencialment violenta.

I la tercera pota del tamboret... Els valors morals. Quins són els de la nostra societat, avui en dia? Jo, jo, jo, i si queda alguna cosa, per a mi? És això el que volem? Els nostres alumnes per desgràcia no estan adquirint una base moral sòlida, ni tant sols en aspectes tan bàsics com l'esforç per a aconseguir les coses o el respecte als altres (els pares, els mestres, els companys, els animals, la natura...), i no sé fins a quin punt pot arribar això.

He fet una reflexió un pèl pessimista, però realment és com em sento davant el present i el futur. Estem educant a nens i nenes amb caps buits però les habitacions plenes de gadgets tecnològics que no han hagut de lluitar per a aconseguir, i que, per tant, no valoren.



We will see...